El per què de les cançons
Quan Alcuscús es va convertir en el nom d’això que fem, vam ser conscients que atorgàvem al menjar un paper important en el nostre projecte. Podria haver estat l’escudella però va ser una altra d’aquestes menges «poti-poti». La barreja. La relació. Mesclar peres i pomes, petons i cireres.
Les cireres, com els petons, o les pipes, mai van soles. Estimar és tan addictiu com el menjar, i parlar d’amor i sexe tot parlant del menjar no és tan sols més vell que el «nar» a peu sinó que és molt necessari per esquivar una societat puritana. A més és divertit.
Vam escollir el pasdoble Els petons i les cireres pels records que ens desperta dels balls d’envelat i de les cercaviles gralleres... I li vam adaptar el nom: La cirereta. Els nostres avis la cantaven perquè parla de petonejar pubilles, i això agrada. Agradava prou com per incloure la tonada a un espectacle de revista de la Barcelona de 1925 amb el suggeridor i internacional nom de Kiss-me. Semblaria ser que la cançó no va ser creada especialment per l’espectacle però no sabem segur si ja era una peça popular més antiga.
Els petons i les cireres (La Cirereta)
http://www.cantut.cat/canconer/cancons/item/927-petons-i-cireres
A nosaltres ens agrada la tradició però, com els fets històrics, conèixer-los i apreciar-los no significa que els haguem de repetir. En aquesta cançó les dones només reben l’amor, en són únicament els recipients; els homes han de robar els petons a les mosses i, al damunt, quan les dones es queixen ells responen: «noies que no en volgueu pols no aneu a l’hera». Venim de la pols i a la pols anem.
Ens agrada cantar a l’amor, ens agrada cantar al sexe perquè és el més semblant a practicar-lo.
Veu, guitarró i adaptació, Toni Valdivia
Helicorn: Jaime del Blanco
Contrabaix i bombo: Pablo Serrano
Caixa redoblant de1920: Enric Miró
